En un recó d'un bancal de presseguers, cobrint l'espona naixia aquest coixí on les roses hi feien tossa. Uns dies abans havien estat en seu esplendor. El sol cruel del migdia les havia maltractat i aquells pètals ja endarreien ales en una cadència de vida que sap que arriba el moment ja de desaparèixer. Però encara em parlaven... I solicit les vaig encapsar en fotos i després, un lleu escrit com a record del moment. >Tot arriba i tot passa. Fins el silenci i el perfum i la paraula...Potser som com roses que també perim... Però hem donat silenci, perfum, paraula. Anton.
12 – 5 – 11
Els vostres reflexes vivents, atònit, m’ofusquen...
Vareu néixer roses de llum il·luminada
i com parterre vos subjecta segura botxa blanca
i pallerols us lliguen el perfum que se us escapa.
Us heu presentat a bocana de port alegres
fuetejant el sol, pinzellant la paraula
per que el verd alegri galtes,humor de verges,
que coreografia exalten, reines del lloc ufanes.
Vindrà la ma o la tisora a segar-vos l’ànima
i les punxes de defensa encongiran l’arma,
No voleu que sang brolli damunt vostre esperit, ara,
tenyint vostre color groc, sedós, de brull escarlata
Un gerro acollirà la bellesa de llum i paraula
i uns llavis vindran a besar-ne el perfum que li manca.
Generoses sou. Pètals,llavis complaents. Confiades