La pedra la varen treure a la llum
i la feren parlar desorbitadament...
Qui podia creure que aquell roc ingent
representaria sense sospita una jove cos nu,
Ple de formes, poques rectes, moltes corbes.
I així hi treballà el cisell melós sense descans.
Fou un esclat d’ull que no es cansa de mirar.
Li buscaren un lloc per ser admirada...
Qui va veure una incitació eròtica en la nuesa
que portava impregnada aquella pedra
que podria excitar a tot l’arbriu que zelós
la contemplava ? Ama ja del lloc oferia
l’espectacle de la seva propietat incommensurable.
Qui no reflexionava que una trista pedra
pogués fer variar el seu aspecte i virtuts
i il·lusionar miracles en martell i cisell ?
La ment humana representant-se adquiria
una propietat a la que ara tothom s’hi agenollava
- No et despullo més ...-digué l’artista
i quedà com un bell roc tirat per fona
que vol entrar en altres consciències...
El roc cisellat va tirar un petó al aire
i al caure al terra, aquest s’omplí de flors.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-12-16
...............
.jpg)
